L’església parroquial de Santa Maria

L’església és d’estil neoclàssic, de planta de creu llatina, amb tres naus i cúpula. La façana n’és l’element més remarcable, amb els angles, el rosetó i la fornícula central construïts amb carreus, mentre que la resta és de maçoneria. A la fornícula central hi trobem la imatge de la Mare de Déu, arrencada als anys trenta i posteriorment retornada al seu lloc.

L’altar major està dedicat a l’Assumpció de la Mare de Déu i presenta un mural pintat al fresc que ocupa tot el pany de paret de l’absis, obra del pintor alcoverenc Laureà Català, una peça artística destacada. Actualment, també s’hi troba l’altar dedicat a Sant Abdó i Sant Senén, col·locat l’any 1984 en el lloc que antigament ocupava l’altar de la Mare de Déu dels Dolors.

Les campanes

El campanar allotja tres campanes. La més gran, de 250 quilos, presenta una inscripció extensa que cobreix gairebé tota la superfície exterior i és la que marca les hores. La campana mitjana, de 180 quilos, té inscripcions dedicades a sant Marc i santa Bàrbara, a l’autor Francisco Badrinas i a la data de fosa. La més petita, de 110 quilos, també conté inscripcions.

Les campanes han estat fonamentals en la vida del poble. Més enllà de cridar els fidels als oficis religiosos, tenien una funció pràctica molt rellevant: regular els horaris del treball al camp. Quan els rellotges no eren habituals, els tocs de campana avisaven els pagesos de l’hora de dinar o de reprendre la feina.

El fossar vell i l’església vella

El cementiri vell es trobava darrere de l’abadia i es mantingué intacte fins al 1975, quan fou urbanitzat i convertit en parc infantil. Al costat hi havia l’antiga església, de la qual es creu que l’entrada s’orientava probablement cap al nord, a l’extrem oposat del cementiri.

Actualment es conserven alineats diversos elements històrics: l’abadia, el fossar, l’església vella i l’Era del Rector, situada a l’entrada del poble.

Cal Macià

És l’única casa del poble amb una façana historiada, i representa un dels edificis més valuosos a nivell històric. Està situada al carrer de l’Abadia i data de l’època medieval. Probablement fou un centre de poder local, ja que es troba al costat de l’abadia i de l’antiga església.

La façana, construïda amb carreus ben treballats i marques de picapedrer, és del mateix tipus que els de la Font Vella, avui reutilitzats a les escales de l’església. Cal destacar l’escut damunt del portal de dovelles, amb una inscripció i un colom o una merla com a figura heràldica. Aquesta imatge ha donat lloc a una llegenda segons la qual Cristòfor Colom hauria nascut en aquesta casa.

El forn de pa

Aquest conjunt etnològic ens mostra l’evolució d’un forn de pa medieval, remodelat al segle XIX. Es troba sota la Casa de la Vila, a dos metres per sota el nivell del carrer. El forn fa quatre metres de diàmetre i encara conserva el color característic adquirit amb el pas dels segles.

En el primer nivell hi ha la màquina de pastar, datada de finals del segle XIX, que va estar en funcionament fins al tancament de l’activitat l’any 1985. Disposa de dos motors: un de gasolina —que era l’únic disponible abans de l’arribada de l’electricitat al poble— i un d’elèctric. També es conserven les pales i altres estris propis del forner.

El Perxo

Aquest nom prové d’un antic porxo —o perxo, com es diu a Capafonts— que hi havia a l’emplaçament de l’actual plaça de la Vila. Ha estat des de sempre un espai central per a la vida social i comunitària del poble.

La creu del cementiri vell

A la paret de l’antic cementiri, visible des del carrer Nou, hi ha esculpida una creu. Per la seva forma i el tipus de relleu, podria tractar-se d’una creu càtara, fet que indicaria la presència de reductes càtars a les Muntanyes de Prades.

Les eres

El conreu de cereals, especialment de blat, fou durant molt temps una activitat agrícola clau al poble. En són testimoni les nombroses eres que es conserven.

La concentració més gran es troba a la part més alta del nucli, coneguda com les Eres, amb un total de cinc. Aquesta ubicació no és casual: el vent, habitual i intens en aquesta zona, és un element essencial per a la batuda del blat, concretament per separar el gra de la palla.

A banda d’aquest conjunt, per tot el nucli es poden veure altres eres identificades amb els noms dels antics propietaris. La majoria disposen de murs de contenció, imprescindibles per habilitar superfícies planes sobre terreny irregular, que posteriorment s’enllosaven per poder fer-hi les feines agrícoles.